ADOLESCENTS: DEL CONTROL PARENTAL A LA DISPONIBILITAT

El pas de la infantesa a l'adolescència implica pujar un bon esglaó en la conquesta de l'autonomia personal, per aconseguir-ho l'adolescent necessita separar-se dels pares, sentir que pensa i pren decisions de manera individual, amb una identitat pròpia.

Els pares, quan els fills arriben a aquestes edats, sovint ens posem en un estat d'alerta, de vigilància, per tal d'evitar que el "nostre" adolescent es torci, que agafi males companyies, que descuidi els estudis, que surti i s'excedeixi, o que consumeixi drogues, alcohol... Llavors és molt probable que ens col·loquem en una posició de control excessiu que pot fer que els nostres fills adolescents se sentin incòmodes, vigilats, espiats... aleshores l'ambient a casa es pot tornar tens, l'adolescent es tanca, es protegeix i deixa de comunicar-se espontàniament, i els adults passem a fer interrogatoris, escorcolls, i pot haver-hi males cares, crits, cops de porta, amenaces i càstigs...

Què passaria si els adults féssim el trànsit del control a la disponibilitat parental?
La disponibilitat té a veure amb fer-me present sense envair, amb ocupar el meu lloc, l'espai que em correspon com a progenitor, respectant que el meu fill/a ha crescut i necessita explorar cada cop més el món exterior i aprendre a través de les seves pròpies experiències.

Quan estic disponible li estic dient al meu fill "pel que em necessitis em tens...", llavors em col·loco en modalitat "contenidor", des de l'acollida i des de l'escolta activa. Quan el meu fill té necessitat de comunicar i compartir, confio que, si la meva disponibilitat i acollida són sinceres, el meu fill adolescent podrà triar, o no, dipositar en el meu contenidor allò que necessiti compartir amb mi... Aquesta és una postura de maduresa per ambdues parts: el progenitor i l'adolescent.

L'adolescent necessita poder confiar en els pares, poder dipositar en ells part del seu sentir. Els pares podem acompanyar des d'una escolta activa que no jutja, que no posa etiquetes, que ajuda a organitzar les vivències, a analitzar-les, a ordenar-les i a reflexionar sobre elles... La presa de decisions correspon a l'adolescent, així com assumir-ne les conseqüències. Els nostres fills adolescents no necessiten que els rescatem ni que els alliçonem, sinó que els acompanyem en el seu caminar, que estem al seu costat amb serenitat i respecte, permetent-los ser els protagonistes de la seva pròpia vida.

L'adolescent que jo vaig ser forma part del meu passat i el meu fill adolescent forma part del present, i cal que el primer no contamini al segon, que el deixi lliure per explorar, viure, decidir,... A l'itinerari vital dels nostres fills hi haurà dubtes, inseguretats, caigudes, plors, conquestes, celebracions... i passi el que passi continuaran sent els nostres fills, i és important que ens sentim orgullosos de ser els seus pares i que confiem en que aniran fent l'itinerari que necessitin per créixer i convertir-se en adults.

Clar que hem de posar límits, hi ha línies vermelles que no es poden traspassar per tal d'assegurar que la convivència familiar sigui respectuosa i nutritiva per a tots, i dins d'aquests marges de seguretat caldrà que fem tot el possible perquè el diàleg i les negociacions siguin les protagonistes, aquest serà un aprenentatge de vida per a tots, pares i adolescents.

COM AFECTA L'ARRIBADA DEL PRIMER FILL A LA RELACIÓ DE PARELLA

La relació de parella acostuma a ser prèvia a l'arribada del primer fill. La parella es constitueix, els llaços es van estretint, es planteja i s'explora la convivència i després, de manera més o menys conscient, s'engendra el primer fill.

El període de gestació, part i postpart acostuma a posar en primer lloc a la diada mare-fill, de manera que la diada home-dona queda considerablement afectada, sobretot si la dona decideix fer lactància materna. Aquest nou ordre necessita ser integrat per tots els seus membres, de manera que l'home passa d'estar col·locat al costat de la dona, a estar col·locat al darrera d'ella, mentre la dona sosté a la criatura. Col·locar-se a darrera vol dir atendre les necessitats de la dona i de la logística familiar, per tal de protegir la bombolla mare-fill, i crear així un ambient de confort que asseguri el benestar del nadó.

La nova posició de la dona acostuma a activar-se de manera bastant natural i biològica, hi ha una intuïció o  un instint matern que s'activa en relació amb la seva cria. La posició de l'home és més complexa, hi ha homes que poden sentir-se desplaçats, destronats, ja que l'atenció i el desig de la dona s'orienta tot sovint cap al nadó, inclús la líbido de la dona pot veure's disminuïda, i el mascle pot sentir que la femella no està per ell.  Aquesta reordenació requereix de temps, paciència i comprensió per ambdues bandes i, per anar bé, hauria de ser transitòria. En aquesta etapa es fa del tot necessària la comunicació empàtica entre ambdós membres de la parella, ja que el més important per a la seguretat i l'estabilitat del nadó és que els pares es mantinguin units, això li assegura a ell un bon sosteniment.

Amb el pas del temps, conforme el nadó va conquerint la capacitat per  desplaçar-se tot sol, per ingerir aliments sòlids, per establir vincles emocionals amb d'altres persones.... és convenient que la dona es permeti delegar amb confiança la criança del seu fill en altres adults qualificats, en primer lloc el pare, sabent que, malgrat ho facin a la seva manera, aquest contacte i aquesta relació serà del tot beneficiosa per a l'infant, i li permetrà obrir-se al món que l'envolta. Si la mare es resisteix a realitzar aquest trànsit de manera gradual i té una mirada i una dedicació excessiva vers a l'infant, pot passar que a l'home el vagi envaint un estat d'enfado que el pot portar a ser molt crític amb les estratègies educatives de la mare, que ell pot veure com massa permissives i sobreprotectores, mentre que ell, per compensar la balança, es pot decantar per estratègies educatives massa autoritàries i rígides. Si aquesta situació es cronifica la parella es va distanciant, i es va creant una aliança mare-fill que no és gens desitjable per al bon desenvolupament emocional de l'infant. Cal que tant el pare com la mare puguin oferir acollida i estructura (límits) al seu fill.

Cal anar recuperant de manera gradual l'ordre preestablert, cal que l'home es torni a col·locar al costat de la dona, i cal que la dona ho permeti i ho afavoreixi, que la sexualitat torni a vincular a la parella tot obrint-la de nou al plaer i al desig. A poc a poc el nadó, que es va convertint en nen, podrà anar donant més espai a la mare. Aquesta mare també és companya i dona, i cal que  doni els permisos i l'espai necessari perquè el fill pugui fer aquestes conquestes personals.

La nutrició que flueix del pare cap al fill és del tot necessària, i cal que la dona li respecti la manera com ell ho fa, i viceversa.

El nou ordre és el que col·loca a l'home i a la dona units a darrera del fill, i col·loca al fill a davant dels pares, mirant tots cap endavant, cadascun orientat cap al seu present i al seu futur. L'infant té l'esquena protegida i sap que es pot recolzar sempre que ho necessiti. I la parella conté els dos pilars de sosteniment de la família.

EL DESORDEN EN LA HABITACIÓN DEL HIJO ADOLESCENTE

El desorden y el caos están en el origen de cualquier acto creativo, en el caos están todos los ingredientes para poder crear un proyecto, una obra, sólo hay que seleccionarlos, armonizarlos y crear un nuevo orden entre ellos, y eso lleva su tiempo...

El niño toma de la familia valiosas semillas que los papás y las mamás entierran amorosamente en su interior, con el deseo que todas esas creencias y valores le acompañen durante su vida y le permitan crecer con fortaleza y seguridad, nutriéndose también de las relaciones con su entorno.

Durante la adolescencia, los niños y niñas ya crecidos necesitan  interrogarse sobre todo lo recibido hasta entonces para poder crear su propio semillero, su propio estilo de vida, y eso lleva un tiempo... Así que necesitan ponerlo todo patas arriba, cuestionar e incluso oponerse al modelo familiar, es la manera que tienen de separarse de papá y mamá para poder conquistar la propia autonomía personal, para poder integrarse más tarde al mundo de los adultos con una identidad propia.

La habitación del hijo adolescente es un reflejo de este proceso de transformación interior, el desorden que impera nos habla de cómo se siente él interiormente, "en reformas"... El adolescente necesita crear un nuevo orden, un orden propio y personal, auténtico.

Es necesario que los padres aceptemos este desorden como una etapa evolutiva en el desarrollo de nuestro hijo, y que no nos desesperemos ni lo tomemos como una provocación o ataque personal. Todas las semillas que hemos plantado durante la crianza de nuestro hijo siguen en su interior, y es importante que confiemos que él o ella las sabrán tomar cuándo y cómo las necesiten, y que quizás algunas de ellas permanecerán enterradas por largo tiempo...

El adolescente necesita apartar a mamá y a papá para demostrarse a sí mismo y a nosotros que puede caminar solo. Es importante que nosotros internamente nos alegremos, y que de manera gradual y progresiva vayamos dando los permisos para que él o ella hagan sus exploraciones y sus conquistas. El desorden de la habitaciónes un indicador de  que todo marcha bien...de que el proceso de independencia ha empezado.

OCUPANDO MI LUGAR EN EL GRUPO

El primer lugar que ocupo en el mundo es el de nacimiento, ocupo un lugar en mi familia de origen, entre mis hermanos, apoyado en mis padres y precedido por mis ancestros. Ese lugar es el punto de partida. Este es un lugar de nutrición y de sostenimiento que me equipa para hacer mis conquistas personales en el mundo exterior, donde también necesito ocupar un lugar.


Necesito ocupar un lugar propio en la escuela, en el grupo de amigos, en el trabajo, en la comunidad de vecinos, en la cola del supermercado... Estos lugares me permiten mostrar mi individualidad y decir "soy uno de vosotros y tengo una identidad propia, y necesito ser reconocido y respetado por vosotros en el lugar que ocupo". Esta es una posición de dignidad, y desde ella  puedo formar parte del grupo, puedo dar y recibir, puedo crecer y realizarme como individuo, y puedo ayudar y dar soporte a otra persona, al grupo, a la organización....


¿Qué sucede cuando no me siento reconocido por el grupo?, ¿cuando no tengo un lugar de dignidad y respeto o cuando me siento invisible?..... Esta es una posición de desequilibrio que me puede enfadar, entristecer, desvitalizar, indignar, paralizar.... dependerá de mi estructura de carácter, pero en cualquier caso es un lugar de malestar, de incomodidad, desde allí me puedo orientar hacia la supervivencia, pero difícilmente puedo ir hacia el bienestar y la abundancia.

Desde la aceptación de la situación de desequilibrio que me trae la vida puedo reorientarme hacia la luz, hacia el bienestar personal conectando con mi fuerza vital y con el merecimiento de una buena vida. Puedo movilizar mis recursos personales para pedir ayuda, para  alejarme de la situación de abuso, para reivindicar mi espacio personal... 

Cuando en el grupo cada uno ocupa un lugar de bienestar la energía fluye, los proyectos se sostienen y dan fruto, los individuos se sienten realizados y el grupo o la organización se fortalece, mientras que  las situaciones de desorden  y exclusión dificultan el desarrollo sano y equilibrado tanto del grupo como del individuo.

ENTRE LA INVISIBILIDAD Y EL PROTAGONISMO

La necesidad de seguridad y de protección es propia a la especie humana, esta búsqueda me lleva mucha energía ya que garantiza mi supervivencia y calma mi angustia profunda.

Hay personas que para sentirse suficientemente seguras y protegidas apuestan por la invisibilidad, tratan de pasar desapercibidas, de no llamar la atención, así evitan los supuestos peligros y se alejan de los conflictos, las disputas, las amenazas... En la sombra,  se sienten a salvo. Y pagan el precio, en la vida siempre se paga un precio,  desde la distancia observan experiencias, relaciones, vivencias, acontecimientos... convirtiéndose así en observadores de la vida de los otros. Esta es una manera de quedarse en la vida.


Otras personas, para sentirse seguras y protegidas,  optan por el escenario y los focos, necesitan ser continuamente vistas y escuchadas, llamar la atención de los demás, sentirse los protagonistas de cada escena vivida. De esta manera evitan la angustia de abandono, de pérdida, de anonimato... En el protagonismo se sienten a salvo. Y también pagan el precio, el desgaste energético de estar en la acción incesante, la decepción cuando el público saturado necesita mirar hacia otro lugar... Si me ven, exito... si me escuchan, existo... si me            siguen, existo.... y si me quedo solo entro en una angustia de profunda desesperación.

Y la mayoría de nosotros nadamos entre estas dos aguas, teniendo más tendencia a orientarnos hacia una de las dos orillas, hacia aquella donde siento que mi angustia vital disminuye. Esa angustia tiene que ver con mi propia biografía y con el legado de creencias familiares de mi familia de origen. Y la intención siempre es buena, es la de sobrevivir y quedarse en la vida.

EN EL BLANDO ME HUNDO Y EN EL DURO ME SOSTENGO...

Cuando camino por una playa arenosa mis pies se hunden en la arena cálida, el contacto con la misma puede ser agradable, suave, envolvente... La arena me invita a estirarme y reposar, a dejarme sostener. Este es un lugar de descanso y bienestar.
Cuando camino por la montaña el terreno suele ser duro y pedregoso, cuando camino  estoy alerta y atento a cada paso que doy, pues la caída puede ser dolorosa. El terreno pedregoso me invita a avanzar con atención y conciencia, tomando la responsabilidad de cada paso que doy.

En la crianza de mis hijos puedo ser una madre/padre envolvente, cuidador, reparador, comprensivo y salvador... Si me excedo en esta función el hijo/a puede ser abducido por este canto de sirenas, por esta dulcísima miel... y puede quedar atrapado en una dependencia agradable que el niño  toma con gusto  hasta embriagarse... ¿ pero puede así crecer el niño y caminar hacia la autonomía?

Si tomo la polaridad opuesta y me entrego a la crianza desde la dureza, la norma estricta, el castigo y la exigencia, entonces el hijo/a puede sentirse empujado hacia el mundo exterior. Desde este lugar el niño puede sentirse obligado a hacer unas conquistas  y a asumir unas metas altas de manera prematura para satisfacer las expectativas de mamá o papá.

Como madre y como padre es importante que encuentre mi equilibrio personal entre el duro y el blando, y que desde este lugar dinámico acompañe a mis hijos en su crecimiento personal y emocional, así se hacen posibles la acogida y los límites, el descanso y la estructura... Así el niño/a es el protagonista de su propia vida, y los padres ni retenemos ni empujamos, sólo acompañamos de manera empática, asertiva y respetuosa.

EL SACRIFICI EM PORTA A L'OBLIT DE MI

Accedir a la vida adulta vol dir, entre d'altres coses, fer-me responsable de la meva pròpia vida, de la meva supervivència i del meu benestar personal. Per aconseguir-ho necessito entrar en relació amb el meu entorn i amb els altres per poder satisfer les meves necessitats personals. En aquesta interacció també prenc consciència de les necessitats dels altres i puc reaccionar davant d'elles.

Es important que trobi el meu equilibri personal entre el Dins i el Fora, és a dir, entre el que passa dins meu i allò que s'esdevé fora de mi. Aquest equilibri és dinàmic i cal que no em quedi atrapat en cap de les dues bandes.

Pot haver persones que trobin un gran plaer en satisfer les necessitats dels altres, de manera que donin un gran espai a les seves vides i es posin al seu servei, tot oblidant-se de manera gradual de la satisfacció de les pròpies necessitats i desitjos, com si visquessin a través de la vida dels altres... Aquesta és una situació de risc que em pot portar a una entrega excessiva, al sacrifici personal i a un cert oblit de mi mateix. Quan això succeeix perdo una part important  de la meva identitat personal i renuncio a part de la meva dignitat com a persona. 

Cal que jo em valori a mi mateix per tal que els altres també em valorin, això implica posar límits i condicions en la relació amb els altres, així no em confonc amb l'altre, no estic al seu servei, sino que entro en relació amb ell i ens donem reconeixement mutu.

En la relació entre iguals cal que estigui present l'equilibri entre el donar i el rebre, de manera que pugui donar amb gust i pugui sentir-me agraït per allò que rebo. Aquest equilibri dignifica a ambdues parts, i així el benestar pot fluir en la relació i nodrir ambdues parts.

Les angoixes arcaiques dels infants i els jocs que els ajuden a transitar-les

Les nenes i els nens de tot el món senten  i expressen unes pors o angoixes inherents a l'espècie humana, que tenen a veure amb la supervivència de l'espècie i de l'individu com a tal. Aquestes són: l'angoixa de pèrdua, l'angoixa o els fantasmes de persecució i de devoració, i el fantasma d'omnipotència. Els infants necessiten jugar amb aquestes pors, angoixes i fantasmes per tal de desdramatitzar-les,  reassegurar-se i accedir a una dimensió simbòlica tranquilitzadora.

* Els Jocs en torn a l'angoixa de pèrdua: aparèixer i desaparèixer, omplir i buidar, amagar-se i ser trobat, buscar i trobar a l'altre, tapar i destapar objectes, a sí mateix, parts del cos... Aquests jocs reactualitzen de manera lúdica i simbòlica la separació en relació a la mare (el primer vincle vital).

Perdre a l'adult cuidador pot implicar perill per a la supervivència de l'infant, així doncs aquesta angoixa està plenament justificada. Per tal que aquesta no paralitzi a l'infant i l'impedixi conquerir progressivament la seva autonomia, cal que pugui jugar amb ella tot introduint la intensitat de l'espera durant la separació i el posterior  plaer en el retrobament i en el contacte amb l'altre.

El joc de la gallineta cega permet a l'infant jugar a la desorientació, la por a l'abandonament, la foscor... sempre que tingui un final feliç ( l'alegria i el plaer del retrobament i del restabliment de l'ordre quan s'aixeca la vena dels ulls)

Els jocs de la corda permeten jugar a estar junts i separats al mateix temps, permeten jugar amb la proximitat i la llunyania...

* Els Jocs en torn a l'angoixa de devoració: els jocs de persecucions; llops, cocodrils,... simbolitzen l'amenaça de ser devorat, destruït, i també l'angoixa personal de destruir, matar, aniquilar a l'altre. La por i el desig es fan presents, la immobilitat i la descàrrega, l'espera i l'explosió emocional... L'infant demana aquests jocs encara que li facin por, necessita transitar-los per tal de fer una conquesta madurativa i personal. Cal que el Bé sempre triomfi sobre el Mal, que el dolent mori i els bons celebrin la victòria, com als contes populars... Així el missatge és de creixement i de superació personal, com els herois dels contes...

* Els Jocs en torn al fantasma d'omnipotència: els jocs de superherois amb els quals els infants s'identifiquen per tal de compensar en la seva imaginació totes les imperfeccions i límits del propi cos. Amb la immortalitat del superheroi l'infant pot jugar amb la mort i pot dominar aquesta angoixa. La mort, vençuda simbòlicament permet un renaixement i una creació alegre.

Quan l'infant juga a matar o a morir-se, a enterrar, pot conviure amb el plaer i amb l'angoixa, la mort es posada en escena sense drama. La mort no es un fi en si mateix, és la preparació per a la reconstrucció i per a la resurrecció que esclata després de la immobilitat. Llavors esclata la festa, el moviment, el crit, el soroll... I en quest ambient festiu el nen passa a construir a partir del caos generat, la construcció succeeix a la destrucció i la Vida triomfa sobre la Mort.

Cal que l'adult ofereixi a l'infant un entorn de seguretat per tal que pugui viure i explorar sense culpa tots aquests jocs. La presència i la participació de l'adult tranquilitza i seguritza a l'infant i li permeten fer les seves conquestes emocionals que el condueixen cap a l'autonomia i cap a l'exploració d'allò que encara li és desconegut.

CUANDO MIRAMOS A LOS HIJOS DE MANERA ESPECIAL: Las Princesitas y los Niños de Mamá...

Aquello que sostiene a los hijos y les permite crecer, nutrirse y ocuparse de su propia vida es la confianza, el apoyo y la buena mirada de los padres. Esta buena mirada proporciona el afecto y los límites de seguridad necesarios para que el hijo pueda explorar y abrirse de manera gradual al mundo que le rodea.
Cuando papá mira a una hija de manera especial le da el estatus de Princesita, y cuando mamá hace lo mismo con un hijo lo convierte en un Niño de Mamá. Estos son lugares difíciles y de desorden para los hijos que, por amor a sus padres, se prestan a ocuparlos.

Lo que realmente necesitan los hijos es que papá y mamá se miren entre ellos, que mamá mire de manera especial al hombre de su vida, que es papá, y que papá mire de manera especial a la mujer de su vida, que es mamá. De esta manera la pareja de adultos se mantiene unida, los hijos perciben la seguridad de esta unión y pueden mirar con confianza a su propia vida y ocuparse de ella.

Cuando la mirada entre los dos miembros de la pareja se debilita y no se atiende este asunto, lo que sucede es que se va abriendo un espacio cada vez mayor entre ambos, y es entonces cuando papá y/o mamá se pueden sentir tentados a mirar de manera especial a alguno de sus hijos, y es entonces cuando amorosamente los hijos invitados se colocan en este lugar de adulto que no les corresponde.
Este lugar les carga con una responsabilidad extra que les lleva a calentar el corazón de mamá o de papá, quedando atrapados en esta jaula de oro.
Estos niños y niñas crecerán manteniendo este estatus, a no ser que sus progenitores los liberen, y si llegan a la edad adulta en este estado pueden tener dificultades para comprometerse en una relación de pareja. Las Princesitas adultas acostumbran a tener muchos novios y relaciones pasajeras, y cuando llegan a los treinta años empiezan a preocuparse porque no consiguen marido. Los Niños de Papá adultos no se sienten con la fortaleza y la virilidad suficiente para sostener a una mujer a su lado, y a menudo se quedan al lado de mamá.

Dejemos a los niños libres para ocuparse de sus asuntos de niños, y resolvamos los adultos nuestros propios asuntos, así todos crecemos en las relaciones, nos sentimos ordenados y el amor puede fluir.

ELS INFANTS I LA MORT

Els infants se senten profundament connectats amb la família, en formen part des del moment de la seva concepció, i el seu cor batega en sintonia amb els esdeveniments afectius familiars. Els infants celebren els naixements i els guanys de la família i ploren les morts i les pèrdues igual que tots nosaltres....

Tot sovint, amb bona intenció, els adults volem protegir als infants de les malalties i les morts familiars tot mantenint-los al marge i donant-los el mínim d'informació. Aquesta posició els deixa aïllats i sols davant la malaltia i les pèrdues i els força a fer aquest trànsit en soledat, amb dubtes, amb pors...

La malaltia i la mort formen part del cicle de la vida, són necessàries per mantenir l'equilibri de la Natura i per regenerar la vida, i tots estem exposats, grans i petits... Els infants senten curiositat i volen estar presents, volen saber i volen sentir, volen formar part, i necessiten l'acompanyament dels adults en tot aquest procés.

Les pors i els tabús són dels adults, són culturals... Els infants necessiten aprendre i vivenciar que la malaltia i la mort formen part del camí, i que quan truca a la porta de casa cal que estem disposats a acollir-la des del cor i a transitar-la des de l'acceptació.

Els infants demanen saber la veritat, necessiten poder-la escoltar dels llavis de les persones que els estimen, sentint la seva escalfor i la seva acollida. Ells necessiten participar dels rituals dels adults i fer els seus oferiments des del cor, sabent que la responsabilitat sempre és dels adults, els infants només participen i són presents, i mai són  responsables del benestar o el patiment dels adults. Els adults mai s'han de recolzar en els infants, només fer-los presents quan ells ho demanin i facin preguntes.

Els infants poden plorar i emocionar-se en braços de l'adult, el més important és que estiguin acompanyats, ja que si els apartem els obliguem a gestionar la seva tristesa en soledat, i aquest és el camí més difícil... aquest és el camí que fa por i crea desconfiança.
Cal que parlem de la malaltia i la mort als infants, podem fer-ho quan cauen les fulles dels arbres, quan trobem un insecte o un ocellet mort, i quan la vida ho porta a la pròpia família... Aquesta és una preparació del tot necessària per a l'equilibri personal dels l'adults que seran algun dia.

EL EQUILIBRIO EMOCIONAL COMO FENÓMENO DINÁMICO

En mi vida diaria necesito conquistar un cierto equilibrio emocional que me permita transitar las diferentes situaciones de la vida cotidiana. Este equilibrio tiene que ver con permitirme fluir y transitar de un estado emocional a otro en función de la vivencia de cada momento. No conviene que me instale en la alegría, o en la tristeza, o en el miedo, o en el enfado.... Lo importante es que cada estado emocional aparezca de manera espontánea, en relación con la vivencia presente, y me permita masticar, digerir e integrar en el cuerpo y en la mente aquello que acabo de vivir y que, a partir de ese momento, pasa a formar  parte de mi biografía.

Todo el abanico de emociones es como una despensa que me abastece y me permite transitar y desplazarme de manera armoniosa y no traumática de una vivencia a otra. Es como un delicado hilo de coser con el que voy uniendo la vivencia anterior con la presente, y la presente con la inmediatamente posterior...

El equilibrio emocional es dinámico, no estático, no se trata de conquistar ni instalarme en un estado emocional deseado,  ni en conseguir ni instalarme en un punto intermedio entre los diferentes estados. El bienestar emocional tiene que ver con el movimiento, con el tránsito, con poder fluir de manera natural y armoniosa entre las emociones y los sentimientos, ajustándome a las necesidades personales del aquí y ahora, de la experiencia presente. Como el dinamismo de la respiranción, o del ciclo sueño-vigilia....

El equilibrio está formado por desequilibrios parciales que se compensan entre sí de manera dinámica. La Vida es continuo movimiento y transformación constante, no puedo frenarla ni detenerla, la Vida va...

EM PERMETO EQUIVOCAR-ME?

L'ésser humà és curiós per naturalesa, necessita explorar en el seu entorn a través dels sentits, organitzar la informació amb el seu aparell cognitiu i, a partir dels resultats obtinguts,  plantejar-se nous reptes i conquestes personals.

Aprenem per assaig i error, i no pas pels consells que altres persones benintencionades ens puguin donar. L'exploració i la pròpia experiència és el camí del coneixement, d'aquesta manera els aprenentatges esdevenen significatius i rellevants per a cadascun de nosaltres.

Per tal d'explorar i aprendre cal prendre riscos, cal plantejar-se reptes, i no en puc saber el resultat a priori, no hi ha garanties d'èxit... Cada assaig, cada intent, cada prova em posa en contacte amb la vida i m'aporta una informació, un coneixement, una experiència... Si aconsegueixo el resultat desitjat l'alegria o l'eufòria em visita, i experimento l'èxit. Si no aconsegueixo el resultat que havia imaginat em pot envair el desànim, o la tristesa, o la ràbia i puc experimentar frustració... 

El més important, el que és realment útil és que pugui equivocar-me, que permeti que l'error entri a formar part de la meva vida. Si puc mirar amb bons ulls els meus errors, els meus intents frustrats, podré analitzar i reflexionar sobre els resultats obtinguts, i els podré utilitzar com a punt de partida per imaginar, per planificar una nova acció, una nova intervenció en el medi. I així, de manera ininterrompuda, podré anar construint el meu coneixement, la meva història de vida.

Si no vull tenir fracassos, si no vull equivocar-me, llavors corro el risc de quedar-me congelat, de convertir-me en una persona rígida i poc creativa, en una persona gris, sense iniciativa, amb por a viure. Llavors la seguretat i l'instint de conservació poden dominar la meva existència i em puc tornar un ésser rutinari, tot renunciant a la naturalesa creativa i curiosa que s'amaga dins meu.

EL APEGO SEGURO, CAMINO HACIA LA AUTONOMIA PERSONAL....

La crianza es el conjunto de cuidados que dedicamos al bebé para que crezca bien biológica y psicológicamente, Lo esencial de la crianza es la disponibilidad emocional que ofrece la madre (o cuidador primario) a la relación de apego que el bebé establece con ella, así como el diálogo y las interacciones que ella mantiene con él. Este es el apego seguro y deseable entre la madre y el hijo. 

La figura de apego seguro representa para el bebé la seguridad básica esencial para poder explorar y aprender. La ausencia de la vinculación de apego seguro puede inhibir el deseo y la capacidad exploratoria y, por consiguiente, la de aprender.

La disponibilidad y la sensibilidad del cuidador permite que se desarrolle en el niño un estado emocional basado en la sensación de seguridad. Este sentimiento de seguridad es un elemento necesario para el adecuado desarrollo de las capacidades cognitivas y sociales en el niño,  que se basan en la exploración, permitiéndole su evolución hacia un mayor grado de autonomía. De esta manera, en su proceso evolutivo, el niño irá pasando de la dependencia adictiva a una separación y diferenciación cada vez mayor de las personas que lo cuidan, para lograr, progresivamente, un mayor grado de individuación y autonomía.

El niño que progresivamente puede interiorizar los cuidados que ha recibido, que puede recordar y recrear esa experiencia, aprender de otras similares y desplazar lo vivido a otras situaciones simbólicamente equivalentes, podrá desarrollar progresivamente la capacidad creativa de estar a solas consigo mismo. Así, más tarde, como adulto, podrá encontrarse creativamente consigo mismo sin sentirse desamparado.

La ausencia de un apego seguro instala al niño en la dependencia del cuerpo físico y de la presencia real de la madre, o de objetos que son meros sustitutos de su presencia real y de los cuales no se puede separar. En estos casos, el niño no puede desplazar las cualidades que le dan seguridad a otros objetos porque ese objeto, como la madre, es el que tiene las cualidades y no él, no pudiendo desarrollar su potencial creativo subjetivo, a la vez que queda expuesto al desarrollo progresivo de una tendencia a establecer relaciones adictivas con objetos y personas.

IMAGINACIÓ, FANTASIA I CREATIVITAT EN L'ACOMPANYAMENT DEL MALESTAR DE L'INFANT

Al llarg de la jornada, el meu fill pot travessar situacions de cert malestar: nerviosisme, crispació, avorriment, desànim..., la manera com jo l'acompanyo pot afavorir o dificultar la seva conquesta personal del benestar i el retorn a la calma.

Quan jo conflueixo amb l'estat d'ànim de l'infant i m'expresso des d'aquest mimetisme, pot ser més difícil per a ell trobar una sortida al seu malestar, i també pot passar que jo acabi sentint-me malament, frustrat, enfadat, desanimat... D'aquesta manera m'allunyo de l'assumpte del fill i quedo atrapat en el meu malestar personal, igual que el fill queda atrapat en el seu.

L'estat de calma i de serenitat de l'adult és una actitud desitjable i gairebé miraculosa per a l'acompanyament de l'infant. Quan l'infant entra en malestar, perd transitòriament el seu equilibri i benestar personal i, tot sovint, necessita que l'adult l'escolti, el miri, el contingui i li posi límits des d'una actitud calmada, serena i centrada. El reconeixement, l'escolta emocional i les preguntes exploratòries per part de l'adult aporten a l'infant la contenció necessària per tal que ell pugui orientar-se en la recerca personal de solucions pròpies i creatives.

En aquesta recerca de solucions orientades al benestar pot ser de gran ajuda la imaginació, la fantasia i la creativitat que com a éssers humans tenim a la nostra disposició; un bagul màgic sense fons i ple de possibilitats... Un nas de pallasso, un titella curiós, una roba viatgera, un coixí en forma de cor, un pot per guardar desitjos, una petita calaixera per classificar i guardar emocions, un bloc per dibuixar monstres o neguits, una roba de la calma per embolicar nens tristos, uns coixins i un xurro de piscina per descarregar la  ràbia que crema, unes crispetes de colors per fer brollar l'alegria, una ploma lleugera per acaronar la pell sensible.... Si obrim el nostre cor trobarem mil eines i recursos per acompanyar als nostres fills i ajudar-los a recuperar la calma i el benestar. Alguns materials de la vida real els podem carregar de màgia curativa, els fills els reben com aigua fresca si tenen el nostre permís per nodrir-se i descansar en ells.

Cal que, com adults que som, disminuïm el judici i el càstig i augmentem l'escolta empàtica i la mirada serena i confiada. D'aquesta manera l'infant rep la contenció necessària per trobar camins de llum. Quan l'adult acompanya amb serenitat i confiança l'infant rep el suport i el sosteniment necessari per recuperar la força i l'equilibri personal que havia perdut.

DE LOS HIJOS DESEADOS A LOS HIJOS REALES...

La concepción y la gestación de un hijo  implica, en paralelo, darle un lugar en el imaginario. El hijo es creado desde el cuerpo, y es pensado e imaginado  en un lugar de la mente, siendo ésta un capacidad exclusivamente humana...

Desde mi imaginario, se activa mi deseo, mi ilusión, mis miedos.... y poco a poco voy poniendo expectativas en esa personita que tiene buena parte de su origen en mi.

Este proceso de "hacer espacio" y "dar lugar" al nuevo Ser, antes de su nacimiento, es imprescindible para mi equilibrio mental y emocional, como padre o madre, y también para el del bebé que está por nacer...

Cuando mi hijo nace, de manera progresiva, se va produciendo un nuevo ajuste que es del todo necesario para el bienestar de ambos...: El hijo deseado e imaginado, aquél que abrió camino al hijo real, al de carne y hueso, ha de dejar paso a éste último, le ha de hacer espacio, se ha de inclinar ante él. De esta manera, el papá y la mamá dicen SI a la Vida, de la manera que ésta decide expresarse, tomándola como se muestra... Así pueden mirar, escuchar y sostener al hijo que la Vida les trae, al hijo real. Es importante que, al sostener a mi hijo, lo vea realmente a él, y no al niño que yo fui o al niño que me hubiera gustado ser... Así tomo mi biografía y me hago cargo de ella, y dejo libre a mi hijo para que él pueda construir su propio camino..., y yo le acompaño: Él guía, sigue su motor interno, y yo me ajusto a sus necesidades y le proporciono un entorno de seguridad física y afectiva para que él pueda desplegarse y hacer sus conquistas.

Cuando miro al hijo real, al que me ha regalado la Vida, es importante que en mi mirada y en mis palabras, mi hijo pueda sentir que él es un Ser bello, original y perfecto, que llevo en mi corazón con orgullo, amor y respeto. 

Todos los hijos e hijas del Mundo desean que sus padres se sientan orgullosos de ellos, y necesitan sentirse amados y respetados , de allí toman el permiso y el sostén para desplegarse en la Vida y hacer sus propias conquistas. Y siempre vale la pena...

AL ENEMIGO LO LLEVO DENTRO!!!

Cuando me relaciono con  el entorno para satisfacer mis necesidades, puedo sentirme atacado, despreciado, infravalorado... puedo percibir el entorno como hostil, poco acogedor, amenazador.... Entonces es fácil que caiga en la queja, en el enfado, en la tristeza... Desearía que ese entorno se transformara y se adaptara a mis necesidades, que me comprendiera, que me tratara con delicadeza y respeto....

Cambiar el entorno, cambiar al Otro, puede ser un reto que está fuera de mi alcance, y que a menudo no me corresponde.... Puedo decidir apartarme o expresar cómo me siento, hablar de mi necesidad y de mi emoción.... pero el enfrentamiento lleva al Otro a defenderse, y entonces la batalla está asegurada.... El instinto de supervivencia se impone y la racionalidad cede su lugar a los instintos más básicos....

Lo que sí está en mi mano, lo que sí me corresponde, es mirar en mi interior, en mi sistema de creencias, en mi biografía, en mi corazón.... Y a menudo puedo sorprenderme y darme cuenta de que el  temido enemigo que yo proyecto fuera de mi, en el entorno hostil, a menudo habita dentro de mi, en las profundidades de mi ser, en esos lugares oscuros que me cuesta mirar e integrar....

Cada vez que me siento incómodo o maltratado en una situación social, es importante que me interrogue, que me pregunte: "¿Qué es eso que tanto me molesta afuera?, ¿qué me dice de mi?" , del mismo modo puedo darme cuenta que cuál es el automático que activo porque es mi patrón de conducta conocido y entrenado: ¿el enfrentamiento ofensivo?, ¿la retirada sumisa?, ¿el silencio envenenado?, ¿la vergüenza angustiosa?..... Esos patrones de comportamiento son antiguos y valiosos, me permiten sobrevivir y quedarme en la vida, y al mismo tiempo pago un precio muy alto.... renuncio a un abanico de posibilidades que me llevarían a explorar, a enriquecerme, a crear, a empoderarme....

La queja y el resentimiento me llevan al estancamiento y al dolor, me llevan a poner la atención en el entorno, a culpar al  afuera y  a esperar que cambie mientras yo me mantengo congelado. La mirada interior, la autoevaluación, la responsabilidad personal, me llevan al cambio y a la transformación personal, entonces yo tomo las riendas de mi Vida y decido hacia dónde me dirijo, sin esperar que cambie mi entorno para poderme sentir bien....

KEN ROBINSON: LAS ESCUELAS MATAN LA CREATIVIDAD

En este video Ken Robinson nos habla de la importancia de respetar y potenciar la creatividad en la escuela, para ello hemos de incluir y permitir el error como fuente de aprendizaje, una persona que tiene miedo a equivocarse deja de ser creativa, deja de tomar riesgos en la vida... También nos habla de la necesidad de educar al ser completo, ¡¡incluyendo el cuerpo!!, ¡¡y no sólo la cabeza!!, dando lugar, en la escuela, al desarrollo y la expresión de las diferentes modalidades de inteligencia y de aprendizaje. Sólo así los niños pueden descubrir y cultivar sus talentos naturales, es necesario poner la danza, el arte, el teatro... al lado de las matemáticas, la lengua y las ciencias...

)

L'AUTORITAT DEL MESTRE A L'ESCOLA: SEGURETAT I ACOLLIDA

Quan els pares portem els fills a l'escola, els deleguem a uns altres adults, els mestres, els posem a les seves mans amb la intenció que aprenguin i que es desenvolupin com a infants en un entorn acollidor i de respecte.

Per tal que la funció dels docents es pugui desplegar, és necessari que els pares confiem en l'escola i en els professionals que la fan funcionar, que donem el nostre permís als infants per aprendre i créixer en un nou entorn diferent al de la família.

Els nens i nenes, per aprendre, necessiten que l'escola sigui un espai segur i acollidor. La calidesa i l'acollida la dispensen els mestres amb la seva presència i amb la seva autoritat sobre el grup classe. Per tal que l'infant pugui sentir-se segur i cuidat és necessari que l'adult, en aquest cas el mestre, se situi per sobre d'ell d'una manera jeràrquica. El mestre és l'adult, el gran, i l'infant és el petit. El gran cuida del petit, l'acull i el recolza. El petit confia  en el gran i es deixa acompanyar i sostenir. Aquesta estructura ordenada fa possibles els aprenentatges i el creixement personal de l'infant.


És del tot necessari que l'alumne reconegui l'autoritat del mestre, la seva grandesa, la seva superioritat... d'aquesta manera l'alumne pot sentir-se segur i confiat, i en agraïment per tot el que rep del mestre li brinda respecte i obediència. Quan els alumnes respecten i obeeixen al mestre, ell pot seguritzar al grup i crear un ambient acollidor i de confiança per tal que els alumnes despleguin i explorin els seus talents personals.

El mestre ha de col·locar-se en un lloc d'autoritat, una autoritat amorosa i respectuosa que posa límits i dóna seguretat  al grup, que dóna contenció a la vida que flueix dins l'aula. Quan els infants confien en els adults i se senten segurs, s'atreveixen a explorar, a mostrar-se, a preguntar, a interactuar, a compartir....

Els infants tenen un gran potencial intern per desplegar, però la figura dels adults, pares i mestres, és indispensable per tal que puguin recolzar-se, sostenir-se i sentir l'escalfor i l'acollida de la Vida. La bona mirada de l'adult sobre el nen és aquella que li diu "tu pots fer-ho, jo confio en tu, i passi el que passi estic al teu costat i t'acompanyo, pots allunyar-te de mi i tornar-hi quan ho necessitis...." 

L'infant es nodreix del reconeixement de l'adult, que el porta al seu propi autoreconeixement. Si l'adult confia en les capacitats de l'infant i el mira amb bons ulls, amb amor, l'infant es desplega i s'obre a la Vida.

EL PREU DE L'AMOR

Els infants, per sobreviure necessiten rebre aliment i abric, però el més important per a una criatura humana és sentir-se sostinguda emocionalment: estimada, mirada i escoltada.

L'amor mou el món i és el motor de la Vida, malgrat que sovint ho faci sota màscares o disfresses més o menys encobertes. L'infant sent un amor incondicional pels seus pares, independentment de la conducta que aquests mostrin amb ell, i sovint suporta càrregues emocionals que no li pertanyen, per un acte d'amor, de fidelitat al seu sistema familiar.

De la mateixa manera que l'infant dóna amor, també necessita rebre'n, i paga el preu que sigui necessari per tal d'aconseguir-lo. De ben petit, en el sí de la família, l'infant aprèn cóm s'ha de comportar per tal de rebre la mirada, l'aprovació, el reconeixement de l'adult.

Trobem nens que obtenen atenció o reconeixement per diferents motius (segons les expectatives que els pares dipositen sobre ells) si:

• Són obedients.
• Són graciosos, guapos, gentils.
• Són autònoms.
• Emmalalteixen.
• Estan callats, són solitaris.
• Són protegits (percepció del món com a perillós)
• Fascinen amb la paraula, amb la fantasia, la creativitat...
• Es fusionen amb la mare, el pare...
• Quan no hi ha reconeixement, quan hi ha un ambient de violència i abús.... el nen aprèn que això és l'amor, i aprèn a abusar i a agredir...

Un cop après el model de recerca d'amor, l'infant l'integra i el practica a la seva vida quotidiana, construint  així la seva personalitat. El model adult de recerca d'amor s'edificarà sobre aquest model infantil i en compartirà l'essència. L'obtenció d'amor continua sent també el motor de la vida adulta, i continuem pagant-ne el preu....

El nen dóna amor a l'adult de manera incondicional, i "compra" amor a l'adult a qualsevol preu. És el preu que paguem per viure en societat, per pertànyer al grup i garantir així la nostra supervivència i la de la nostra espècie.

La creativitat és l'estat natural de les persones

La creativitat dels nens, en moltes ocasions, és més gran que la dels adults, perquè no tenen tanta por a equivocar-se i no han passat encara per tot el sistema educatiu que penalitza l'error i la possibilitat d'arriscar-se. Aquest és un dels arguments que Ken Robinson introdueix en el següent l'article de la contra de La Vanguardia que us recomanem llegir:
http://www.lavanguardia.com/lacontra/20101103/54063818455/la-creatividad-se-aprende-igual-que-se-aprende-a-leer.html