EL EQUILIBRIO EMOCIONAL COMO FENÓMENO DINÁMICO

En mi vida diaria necesito conquistar un cierto equilibrio emocional que me permita transitar las diferentes situaciones de la vida cotidiana. Este equilibrio tiene que ver con permitirme fluir y transitar de un estado emocional a otro en función de la vivencia de cada momento. No conviene que me instale en la alegría, o en la tristeza, o en el miedo, o en el enfado.... Lo importante es que cada estado emocional aparezca de manera espontánea, en relación con la vivencia presente, y me permita masticar, digerir e integrar en el cuerpo y en la mente aquello que acabo de vivir y que, a partir de ese momento, pasa a formar  parte de mi biografía.

Todo el abanico de emociones es como una despensa que me abastece y me permite transitar y desplazarme de manera armoniosa y no traumática de una vivencia a otra. Es como un delicado hilo de coser con el que voy uniendo la vivencia anterior con la presente, y la presente con la inmediatamente posterior...

El equilibrio emocional es dinámico, no estático, no se trata de conquistar ni instalarme en un estado emocional deseado,  ni en conseguir ni instalarme en un punto intermedio entre los diferentes estados. El bienestar emocional tiene que ver con el movimiento, con el tránsito, con poder fluir de manera natural y armoniosa entre las emociones y los sentimientos, ajustándome a las necesidades personales del aquí y ahora, de la experiencia presente. Como el dinamismo de la respiranción, o del ciclo sueño-vigilia....

El equilibrio está formado por desequilibrios parciales que se compensan entre sí de manera dinámica. La Vida es continuo movimiento y transformación constante, no puedo frenarla ni detenerla, la Vida va...

EL CAMÍ DE L'HEROI: ENTRE L'ÈXIT I EL DESÀNIM

Cada dia, des que em llevo i fins que me'n vaig a dormir, un seguit de reptes i situacions quotidianes demanen de la meva intervenció, creativitat, resistència, paciència, iniciativa... La seva resolució depèn del meu bagatge de recursos personals, que vaig elaborant i enriquint al llarg de la meva vida, i de l'ús que d'ell en faig.... ben bé com l'heroi del conte tradicional, que té una missió a complir i uns objectius a aconseguir.

I mentre desplego el meu repertori personal, el meu entorn pot fer aparèixer persones o elements ajudadors en el meu itinerari de resolució, o bé persones o elements adversos que dificulten el meu avenç personal, ben bé com li succeeix a l'heroi del conte infantil.

En el primer cas, he de tenir els ulls i el cor obert, per tal de poder percebre les possibles ajudes i recolzar-me en aquelles persones que estan disposades a facilitar-me el camí. La vida a vegades ajuda, i mereixo els regals que em fa arribar.

En el segon cas, davant l'adversitat, tinc l'oportunitat d'activar la meva força i sensibilitat interior per tal de poder-li fer front. En aquestes situacions és quan em poso realment a prova, quan connecto amb aquella força que no em coneixia, amb aquell talent que encara no havia explorat, amb aquella resistència o poder personal que només s'activa davant l'adversitat.... Així doncs, quan la vida em posa en situacions difícils, puc dir-me a mi mateix: "Si la vida m'ho porta és que ho puc entomar...." , encara que el meu cap no  arribi a entendre-ho tot i el meu cor pugui espantar-se o entristir-se....

I així, ben bé com l'heroi del conte, puc transitar el meu itinerari diari confiant en els meus recursos personals, en les ajudes que la vida m'envia, i agraint a les adversitats l'oportunitat de créixer i enfortir el meu poder personal. I com l'heroi del conte, el meu caminar no és en línia recta, és un camí sinuós amb pujades i baixades, amb pous que em porten al desànim, i amb cims que em porten a l'èxit, i tot l'itinerari m'ajuda a créixer com a ésser humà.

LA PARELLA NO ÉS UNA POSSESSIÓ, SI NO UNA COMPANYA DE VIATGE....

La recerca de parella  sovint és un instint humà que la societat i la cultura veuen amb bons ulls, tot donant-nos el permís  d'anar cap a ella. Conquerir-la té el seu mèrit, però el repte està en conservar-la, cuidar-la i créixer al seu costat...

Dos individus, amb dues biografies personals, s'uneixen per conviure, crear i compartir un projecte comú. Cadascun d'ells prové d'un lloc diferent i porta una motxilla plena de vivències, de creences... i tots dos decideixen començar a caminar plegats i  recórrer junts un tram del camí...

Caminar junts vol dir sumar, posar en comú, obrir la porta i confiar... Però això no vol dir pas que hagi de renunciar a la meva individualitat, al meu passat o a les meves necessitats personals... L'amor que jo sento per mi em porta a continuar-me cuidant i respectant, i l'amor que sento per tu em porta a gaudir de la teva companyia i a vetllar pel teu benestar, tot oferint-te  l'espai i  el temps per tal que també puguis nodrir-te en el teu entorn, amb els teus iguals....

El benestar i el creixement personal està dintre i fora de la parella. Donar permisos, mirar amb bons ulls que la parella aprengui i gaudeixi fora de casa, dóna ales, permet el creixement d'ambdos membres de la mateixa, sempre i quan tots dos hi tinguin dret i en facin ús. D'aquesta manera la relació s'oxigena, es regenera, creix i es transforma dia a dia, està viva!!! I viure vol dir prendre riscos, passar a l'acció, provar, rectificar, aprendre... La parella no és una possessió, forma part del present, de l'aquí i ara.... no la podem congelar, ni empresonar, ni modelar a mida....

Els dos membres de la parella necessiten donar i rebre d'una manera equilibrada, en una relació d'iguals, sense jerarquia... I mentre duri l'amor i l'equilibri, dura la parella... Cal gaudir del camí i valorar-lo, no hi ha cap meta.... I si la parella decideix deixar de caminar plegada, haurà valgut la pena, tots dos hauran après i portaran a la seva motxilla les vivències compartides.

CUANDO LA VIDA ME EMPUJA...

La vida del ser humano es como el camino del héroe del cuento.... Aquel personaje que necesita resolver un enigma, superar un reto para poder crecer y superarse en la vida. A lo largo de su camino el héroe encuentra personajes ayudadores, que le echan una mano en momentos de dificultad, y personajes antagonistas, que le dificultan la resolución del reto... Todos ellos son necesarios para que el héroe conquiste su meta, para que conecte con su fuerza interior, con la confianza en sí mismo, en sus capacidades y talentos.

La vida no se detiene, a veces desearíamos pararla, ponernos en "pausa", dormirnos durante un tiempo.... con la esperanza de que al despertar, la tormenta hubiera pasado....Pero la Vida es más sabia que nosotros y nos empuja hacia delante, los acontecimientos no se detienen, no me preguntan si estoy preparada para afrontarlos....

Cada reto, cada conflicto que resuelvo con los recursos que tengo en cada momento, me permite crecer interiormente, sin lugar a dudas... No es necesario que lo haga a la perfección ni que lo resuelva siempre solo, muchas veces puedo contar con apoyos externos, y es importante que me sienta merecedor de ellos y que pueda tomarlos con gusto, sabiendo que, en otras ocasiones, yo podré dar apoyo a otros. La red de relaciones que vamos tejiendo nos sostiene a todos. Tanto si voy sólo como si voy acompañado, es importante que conecte con mi fuerza interior, con mi esencia, con mi talento personal, que pueda sostenerme en mi mismo y apoyarme en los demás.

Los momentos de éxito son como remansos de paz, llanuras en las que descansar y sonreír. Me permiten descansar, celebrar y compartir tras la superación del reto.... Pero estos momentos son más escasos que la dura escalada del reto a superar, y esto no es casualidad. El crecimiento y la madurez se adquiere atravesando bosques, escalando montañas.... los momentos de éxito son el premio por el camino recorrido y me permiten recuperar fuerzas para seguir caminando, creciendo y compartiendo.

Si la vida me lo trae es que lo puedo tomar.... puedo hacerlo desde la suficiencia, desde la excelencia o desde cualquier punto intermedio.... Todo está bien.

EL CARÀCTER: EL PREU QUE PAGO PER VIURE EN SOCIETAT

L'infant, quan neix, arriba al món amb totes les seves potencialitats disponibles per poder-se quedar a la Vida i tenir èxit. La seva capacitat d'autorregulació, d'escolta a les pròpies necessitats, li permet posar-se en contacte amb el medi per poder-les satisfer i obtenir benestar.

Els éssers humans som éssers socials per naturalesa, la nostra supervivència depèn del grup, la pertinença al grup és el més important. El grup (la família, l'escola, la societat...) em brinda protecció, seguretat, estimació.... i a canvi, què em demana???

El grup em demana que m'ajusti a allò que s'espera de mi, què compleixi les expectatives que es dipositen sobre mi, que sigui fidel, que accepti les seves lleis, les seves normes.... Així doncs, l'infant, des de ben petit, aprèn a ajustar-se a les demandes de l'entorn, a allò que la família espera d'ell...,  i de tot el ventall de potencialitats que duia al néixer, renuncia a aquelles que li dificulten l'encaix al sistema grupal, i explora, exercita i perfecciona aquelles que li permeten tenir un lloc, el seu lloc, al grup. És així com l'infant va quallant el seu caràcter, la seva manera de mantenir-se al Món, a la Vida....

Res és de franc, tot té un preu, dono alguna cosa i en rebo una altra a canvi, i d'aquesta manera em puc quedar a la Vida, d'aquesta forma la meva vida té èxit i es manté.

L'estructura de caràcter és com una bastida, com un esquelet que em sosté i em limita al mateix temps, que aposta per comportaments que em són familiars i coneguts, que em donen seguretat , i que em protegeix i allunya de comportaments desconeguts i "perillosos".... El caràcter és com una assegurança de Vida, no necessàriament d'una bona Vida.... però sí d'una supervivència de l'individu i del grup.... 

I la Vida de l'espècie segueix tenint èxit, si més no no ens hem extingit. Les nostres petites vides humanes estan a disposició d'una Vida més gran, més poderosa, que segueix tenint èxit....

LA MEVA AUTOESTIMA: MOTOR DE LA MEVA VIDA

A continuació et faig arribar una declaració d'autoestima de Virginia Satir narrada per  Patricio Peker. Aquesta declaració m'encoratja a empoderar-me de mi mateix, a mirar-me per dintre i per fora, a reconèixer les meves virtuts i a aprendre dels meus errors, reinventant-me cada dia de la meva vida. Jo sóc un ésser únic i irrepetible que mereixo tot el meu respecte i amor propi, només des del respecte i estimació vers a mi mateix m'arribarà l'amor i el respecte dels altres. El motor de canvi i transformació personal està dins meu, només a mi em correspon activar-lo, alimentar-lo i mantenir-lo viu i vital.

APRÈN A SER FELIÇ!!!! ÉS GRATIS!!!

La bellesa, la simplicitat, la tendresa d'aquest video em convida a sentir-me bé a la meva pell, a gaudir d'allò que sóc i tinc, i a empoderar-me de mi per anar a cercar allò que desitjo!!!

LA FIDELITAT DEL COR

Quan em proposo objectius i fites a la meva vida, sovint ho faig des del cap. Penso allò que m'agradaria fer o assolir o conquerir.... El cap marca l'itinerari a seguir i espera que el cos i l'ànima l'acompanyin, el segueixin. Però el cor no entén gaire de raonaments, avantatges o inconvenients, el cor s'alimenta d'emocions, sentiments i fidelitats, i des de l'ombra, des de la profunditat del meu ésser interior dirigeix i governa la meva Vida.

Quan miro al pare o a la mare puc descobrir aspectes de la seva personalitat que em produeixen rebuig, puc percebre: prepotència, agressivitat, submissió, covardia, enveja, crueltat, conformisme, apatia,.... Puc sentir una veu interior que em diu: "això no m'agrada de vosaltres, jo seré diferent". Des del cap, des del judici, puc sentir-me millor que els pares, però el cor no sap de judicis, només de fidelitats, i em puc trobar en situacions de la meva vida quotidiana reproduint patrons de comportament, maneres de fer, que em recorden a allò viscut al costat dels meus progenitors. I em sorprenc i m'enfado amb mi mateix, i em dic: "allò que tant rebutjava en la mare o en el pare, jo també ho faig, com pot ser?"

El cor sovint segueix els patrons, els models familiars de manera cega, con si digués: "jo sóc un de vosaltres i faig com vosaltres". El sentiment de pertinença es posa per davant, pertànyer al grup (el primer grup és la família d'origen) garantitza la meva supervivència, i el preu que pago és la fidelitat als patrons i creences familiars.

El canvi, la transformació personal, passa pel reconeixement, per l'agraïment, per la inclinació davant del meu sistema familiar, aquell que m'ha donat la Vida i ha vetllat per la meva supervivència durant un temps. Des de l'agraïment, des del no judici, puc agafar amb gust allò de bo que he rebut i girar-me, orientar-me cap a la meva vida d'adult, recolzant-me en els meus anteriors, demanant-los una bona mirada i la seva aprovació per poder continuar creixent fora de casa, nodrint-me d'altres fonts, enriquint-me jo com a persona i aportant nova riquesa al meu sistema familiar.

EINES PER L'ACOMPANYAMENT EMOCIONAL

A la meva pràctica professional, com a psicòloga i terapeuta, acompanyo a persones en el seu procés d'autoconeixement i de creixement personal. Per tal de dur-ho a la pràctica utilitzo eines de la Teràpia Gestalt, de les Constel·lacions Familiars i, en el cas dels nens, de la Teràpia Psicomotriu de Bernard Aucouturier. En aquest vídeo vull explicar-vos breument cadascuna d'elles.

Pagar el precio y mirar hacia lo nuevo

Durante la vida inevitablemente sufrimos pérdidas, de personas, de lugares, de trabajos, ... A veces estas pérdidas pueden ser muy dolorosas, y nos pueden llevar a sentir dolor, culpa, pena, ... Para evitarlo en algunas ocasiones preferimos mirar hacía otro lugar y evitar el contacto con la emoción.
Pero normalmente, está actitud, lo que hace es congelar la pérdida y nos dificulta su superación.
Si queremos mirar hacía lo nuevo, sin quedar anclado en pérdidas del pasado, es preferible aceptar que hemos de pagar el precio, es decir aceptar el dolor, el duelo, la culpa o el sentimiento que nos produce y tomarlo con toda su profundidad.

La sinceridad conmigo mismo

La sinceridad juega un papel muy importante en cualquier proceso de crecimiento personal. Me refiero sobre todo a la sinceridad con uno mismo, es decir no autoengañarnos. Las personas utilizamos diferentes mecanismos evitativos, que nos permiten evitar el contacto con aspectos de nuestra personalidad que no queremos ver. Por eso en terapia intentamos mirarnos con sinceridad y abrirnos a todos los aspectos de nuestra personalidad. Lo ideal seria poderlos mirar sin juicio, sin valoración, aceptando lo que simplemente es. Pero nuestras creencias personales son muy severas y nos autocastigamos por lo que no nos gusta de nosotros mismos.

Por eso en el proceso de crecimiento personal, normalmente, hemos de pasar por una fase de duelo interno a medida que somos más y más sinceros. Si tenemos el valor de pasar está etapa, después puede surgir la integración de lo que hemos visto y con ella un aumento de nuestro bienestar.

Pongamos dos ejemplos:

• Un trabajador de una empresa pone toda su atención en las formas autoritarias de su jefe y constantemente se esta quejando - mi jefe no me deja opinar, no me deja hablar, si tengo una idea no me escucha, ......-. Pero tras una mirada sincera descubre que él no escucha a sus hijos, ni a su mujer, ni a sus hijos, ... Reconocer que él mismo hace aquello que tanto criticaba será un proceso doloroso, pero si lo afronta podrá llegar a aceptarlo y sus relaciones serán más fluidas. Está persona proyectaba en los demás lo que no se atrevía a ver en él.
• Un padre de familia es muy buena persona hasta que un día cae enfermo, tiene úlcera de estomago y el dolor le hace ponerse de mal humor y gritar a sus hijos y a su mujer. Tras una mirada sincera descubre que la úlcera es consecuencia de la tensión interna por no expresar antes su enfado y tragárselo (retroflexión). La enfermedad le ha permitido darse el permiso de expresar su rabia y su malestar, pero realmente lo sanador sería que la pudiera expresar sin necesidad de buscar ninguna excusa.