Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Infancia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Infancia. Mostrar tots els missatges

dijous, 20 de setembre del 2018

COM AFECTA L'ARRIBADA DEL PRIMER FILL A LA RELACIÓ DE PARELLA

La relació de parella acostuma a ser prèvia a l'arribada del primer fill. La parella es constitueix, els llaços es van estretint, es planteja i s'explora la convivència i després, de manera més o menys conscient, s'engendra el primer fill.

El període de gestació, part i postpart acostuma a posar en primer lloc a la diada mare-fill, de manera que la diada home-dona queda considerablement afectada, sobretot si la dona decideix fer lactància materna. Aquest nou ordre necessita ser integrat per tots els seus membres, de manera que l'home passa d'estar col·locat al costat de la dona, a estar col·locat al darrera d'ella, mentre la dona sosté a la criatura. Col·locar-se a darrera vol dir atendre les necessitats de la dona i de la logística familiar, per tal de protegir la bombolla mare-fill, i crear així un ambient de confort que asseguri el benestar del nadó.


La nova posició de la dona acostuma a activar-se de manera bastant natural i biològica, hi ha una intuïció o  un instint matern que s'activa en relació amb la seva cria. La posició de l'home és més complexa, hi ha homes que poden sentir-se desplaçats, destronats, ja que l'atenció i el desig de la dona s'orienta tot sovint cap al nadó, inclús la líbido de la dona pot veure's disminuïda, i el mascle pot sentir que la femella no està per ell.  Aquesta reordenació requereix de temps, paciència i comprensió per ambdues bandes i, per anar bé, hauria de ser transitòria. En aquesta etapa es fa del tot necessària la comunicació empàtica entre ambdós membres de la parella, ja que el més important per a la seguretat i l'estabilitat del nadó és que els pares es mantinguin units, això li assegura a ell un bon sosteniment.

Amb el pas del temps, conforme el nadó va conquerint la capacitat per  desplaçar-se tot sol, per ingerir aliments sòlids, per establir vincles emocionals amb d'altres persones.... és convenient que la dona es permeti delegar amb confiança la criança del seu fill en altres adults qualificats, en primer lloc el pare, sabent que, malgrat ho facin a la seva manera, aquest contacte i aquesta relació serà del tot beneficiosa per a l'infant, i li permetrà obrir-se al món que l'envolta. Si la mare es resisteix a realitzar aquest trànsit de manera gradual i té una mirada i una dedicació excessiva vers a l'infant, pot passar que a l'home el vagi envaint un estat d'enfado que el pot portar a ser molt crític amb les estratègies educatives de la mare, que ell pot veure com massa permissives i sobreprotectores, mentre que ell, per compensar la balança, es pot decantar per estratègies educatives massa autoritàries i rígides. Si aquesta situació es cronifica la parella es va distanciant, i es va creant una aliança mare-fill que no és gens desitjable per al bon desenvolupament emocional de l'infant. Cal que tant el pare com la mare puguin oferir acollida i estructura (límits) al seu fill.

Cal anar recuperant de manera gradual l'ordre preestablert, cal que l'home es torni a col·locar al costat de la dona, i cal que la dona ho permeti i ho afavoreixi, que la sexualitat torni a vincular a la parella tot obrint-la de nou al plaer i al desig. A poc a poc el nadó, que es va convertint en nen, podrà anar donant més espai a la mare. Aquesta mare també és companya i dona, i cal que  doni els permisos i l'espai necessari perquè el fill pugui fer aquestes conquestes personals.
La nutrició que flueix del pare cap al fill és del tot necessària, i cal que la dona li respecti la manera com ell ho fa, i viceversa.

El nou ordre és el que col·loca a l'home i a la dona units a darrera del fill, i col·loca al fill a davant dels pares, mirant tots cap endavant, cadascun orientat cap al seu present i al seu futur. L'infant té l'esquena protegida i sap que es pot recolzar sempre que ho necessiti. I la parella conté els dos pilars de sosteniment de la família.


dimarts, 13 de juny del 2017

EN EL BLANDO ME HUNDO Y EN EL DURO ME SOSTENGO...

Cuando camino por una playa arenosa mis pies se hunden en la arena cálida, el contacto con la misma puede ser agradable, suave, envolvente... La arena me invita a estirarme y reposar, a dejarme sostener. Este es un lugar de descanso y bienestar.
Cuando camino por la montaña el terreno suele ser duro y pedregoso, cuando camino  estoy alerta y atento a cada paso que doy, pues la caída puede ser dolorosa. El terreno pedregoso me invita a avanzar con atención y conciencia, tomando la responsabilidad de cada paso que doy.


En la crianza de mis hijos puedo ser una madre/padre envolvente, cuidador, reparador, comprensivo y salvador... Si me excedo en esta función el hijo/a puede ser abducido por este canto de sirenas, por esta dulcísima miel... y puede quedar atrapado en una dependencia agradable que el niño  toma con gusto  hasta embriagarse... ¿ pero puede así crecer el niño y caminar hacia la autonomía?

Si tomo la polaridad opuesta y me entrego a la crianza desde la dureza, la norma estricta, el castigo y la exigencia, entonces el hijo/a puede sentirse empujado hacia el mundo exterior. Desde este lugar el niño puede sentirse obligado a hacer unas conquistas  y a asumir unas metas altas de manera prematura para satisfacer las expectativas de mamá o papá.

Como madre y como padre es importante que encuentre mi equilibrio personal entre el duro y el blando, y que desde este lugar dinámico acompañe a mis hijos en su crecimiento personal y emocional, así se hacen posibles la acogida y los límites, el descanso y la estructura... Así el niño/a es el protagonista de su propia vida, y los padres ni retenemos ni empujamos, sólo acompañamos de manera empática, asertiva y respetuosa.

diumenge, 12 de febrer del 2017

LA AUTONOMÍA DEL NIÑO: UNA CONQUISTA PERSONAL

El bebé nace en un estado de dependencia absoluto del adulto, hasta tal el punto que, si fuera abandonado a su propia suerte sin cuidado alguno, el bebé irremediablemente moriría.
La biología nos dota de un programa evolutivo casi perfecto que tiene como punto de partida la vinculación profunda con la madre o cuidador/a que seguriza y satisface al bebé arraigándolo a la vida y abriéndolo a la conquista del placer y de la comunicación. A partir de aquí continúa un camino de exploración y experiencias vitales que conducen al niño, de manera natural, a la conquista progresiva de su autonomía personal.

La madre o cuidador/a atenta y sensible, va ampliando de manera intuitiva los márgenes de seguridad desplegados para que el niño pueda lograr las ansiadas conquistas.
El niño necesita del permiso, de la buena mirada y de la aprobación del adulto para aventuratse en sus logros. Cada niño tiene su propio ritmo, que tiene que ver con sus capacidades y con su  biografía personal.

La autonomía se conquista, no se impone; como padres no nos corresponde empujar al niño, ni frenarlo u obligarlo.... estas son interferencias en el desoarrollo evolutivo natural del niño. Nuestra experiencia no le vale al niño, él tiene que explorar a través de la suya propia.

La conquista se hace a través del cuerpo y de las vivencias. Nosotros estamos al servicio del niño, nuestra misión es poner a su alcance los recursos necesarios para que él pueda abastecerse de manera libre, siguiendo su guía y su motor interno, en armonía con su propia esencia.

diumenge, 22 de maig del 2016

CUANDO MIRAMOS A LOS HIJOS DE MANERA ESPECIAL: Las Princesitas y los Niños de Mamá...

Aquello que sostiene a los hijos y les permite crecer, nutrirse y ocuparse de su propia vida es la confianza, el apoyo y la buena mirada de los padres. Esta buena mirada proporciona el afecto y los límites de seguridad necesarios para que el hijo pueda explorar y abrirse de manera gradual al mundo que le rodea.
Cuando papá mira a una hija de manera especial le da el estatus de Princesita, y cuando mamá hace lo mismo con un hijo lo convierte en un Niño de Mamá. Estos son lugares difíciles y de desorden para los hijos que, por amor a sus padres, se prestan a ocuparlos.

Lo que realmente necesitan los hijos es que papá y mamá se miren entre ellos, que mamá mire de manera especial al hombre de su vida, que es papá, y que papá mire de manera especial a la mujer de su vida, que es mamá. De esta manera la pareja de adultos se mantiene unida, los hijos perciben la seguridad de esta unión y pueden mirar con confianza a su propia vida y ocuparse de ella.

Cuando la mirada entre los dos miembros de la pareja se debilita y no se atiende este asunto, lo que sucede es que se va abriendo un espacio cada vez mayor entre ambos, y es entonces cuando papá y/o mamá se pueden sentir tentados a mirar de manera especial a alguno de sus hijos, y es entonces cuando amorosamente los hijos invitados se colocan en este lugar de adulto que no les corresponde.
Este lugar les carga con una responsabilidad extra que les lleva a calentar el corazón de mamá o de papá, quedando atrapados en esta jaula de oro.
Estos niños y niñas crecerán manteniendo este estatus, a no ser que sus progenitores los liberen, y si llegan a la edad adulta en este estado pueden tener dificultades para comprometerse en una relación de pareja. Las Princesitas adultas acostumbran a tener muchos novios y relaciones pasajeras, y cuando llegan a los treinta años empiezan a preocuparse porque no consiguen marido. Los Niños de Papá adultos no se sienten con la fortaleza y la virilidad suficiente para sostener a una mujer a su lado, y a menudo se quedan al lado de mamá.

Dejemos a los niños libres para ocuparse de sus asuntos de niños, y resolvamos los adultos nuestros propios asuntos, así todos crecemos en las relaciones, nos sentimos ordenados y el amor puede fluir.

dilluns, 28 de març del 2016

ELS INFANTS I LA MORT

Els infants se senten profundament connectats amb la família, en formen part des del moment de la seva concepció, i el seu cor batega en sintonia amb els esdeveniments afectius familiars. Els infants celebren els naixements i els guanys de la família i ploren les morts i les pèrdues igual que tots nosaltres....

Tot sovint, amb bona intenció, els adults volem protegir als infants de les malalties i les morts familiars tot mantenint-los al marge i donant-los el mínim d'informació. Aquesta posició els deixa aïllats i sols davant la malaltia i les pèrdues i els força a fer aquest trànsit en soledat, amb dubtes, amb pors...

La malaltia i la mort formen part del cicle de la vida, són necessàries per mantenir l'equilibri de la Natura i per regenerar la vida, i tots estem exposats, grans i petits... Els infants senten curiositat i volen estar presents, volen saber i volen sentir, volen formar part, i necessiten l'acompanyament dels adults en tot aquest procés.

Les pors i els tabús són dels adults, són culturals... Els infants necessiten aprendre i vivenciar que la malaltia i la mort formen part del camí, i que quan truca a la porta de casa cal que estem disposats a acollir-la des del cor i a transitar-la des de l'acceptació.

Els infants demanen saber la veritat, necessiten poder-la escoltar dels llavis de les persones que els estimen, sentint la seva escalfor i la seva acollida. Ells necessiten participar dels rituals dels adults i fer els seus oferiments des del cor, sabent que la responsabilitat sempre és dels adults, els infants només participen i són presents, i mai són  responsables del benestar o el patiment dels adults. Els adults mai s'han de recolzar en els infants, només fer-los presents quan ells ho demanin i facin preguntes.

Els infants poden plorar i emocionar-se en braços de l'adult, el més important és que estiguin acompanyats, ja que si els apartem els obliguem a gestionar la seva tristesa en soledat, i aquest és el camí més difícil... aquest és el camí que fa por i crea desconfiança.
Cal que parlem de la malaltia i la mort als infants, podem fer-ho quan cauen les fulles dels arbres, quan trobem un insecte o un ocellet mort, i quan la vida ho porta a la pròpia família... Aquesta és una preparació del tot necessària per a l'equilibri personal dels l'adults que seran algun dia.




diumenge, 6 de març del 2016

EL EQUILIBRIO EMOCIONAL COMO FENÓMENO DINÁMICO

En mi vida diaria necesito conquistar un cierto equilibrio emocional que me permita transitar las diferentes situaciones de la vida cotidiana. Este equilibrio tiene que ver con permitirme fluir y transitar de un estado emocional a otro en función de la vivencia de cada momento. No conviene que me instale en la alegría, o en la tristeza, o en el miedo, o en el enfado.... Lo importante es que cada estado emocional aparezca de manera espontánea, en relación con la vivencia presente, y me permita masticar, digerir e integrar en el cuerpo y en la mente aquello que acabo de vivir y que, a partir de ese momento, pasa a formar  parte de mi biografía.

Todo el abanico de emociones es como una despensa que me abastece y me permite transitar y desplazarme de manera armoniosa y no traumática de una vivencia a otra. Es como un delicado hilo de coser con el que voy uniendo la vivencia anterior con la presente, y la presente con la inmediatamente posterior...

El equilibrio emocional es dinámico, no estático, no se trata de conquistar ni instalarme en un estado emocional deseado,  ni en conseguir ni instalarme en un punto intermedio entre los diferentes estados. El bienestar emocional tiene que ver con el movimiento, con el tránsito, con poder fluir de manera natural y armoniosa entre las emociones y los sentimientos, ajustándome a las necesidades personales del aquí y ahora, de la experiencia presente. Como el dinamismo de la respiranción, o del ciclo sueño-vigilia....

El equilibrio está formado por desequilibrios parciales que se compensan entre sí de manera dinámica. La Vida es continuo movimiento y transformación constante, no puedo frenarla ni detenerla, la Vida va...

diumenge, 1 de novembre del 2015

EL APEGO SEGURO, CAMINO HACIA LA AUTONOMIA PERSONAL....

La crianza es el conjunto de cuidados que dedicamos al bebé para que crezca bien biológica y psicológicamente, Lo esencial de la crianza es la disponibilidad emocional que ofrece la madre (o cuidador primario) a la relación de apego que el bebé establece con ella, así como el diálogo y las interacciones que ella mantiene con él. Este es el apego seguro y deseable entre la madre y el hijo. 
La figura de apego seguro representa para el bebé la seguridad básica esencial para poder explorar y aprender. La ausencia de la vinculación de apego seguro puede inhibir el deseo y la capacidad exploratoria y, por consiguiente, la de aprender.

La disponibilidad y la sensibilidad del cuidador permite que se desarrolle en el niño un estado emocional basado en la sensación de seguridad. Este sentimiento de seguridad es un elemento necesario para el adecuado desarrollo de las capacidades cognitivas y sociales en el niño,  que se basan en la exploración, permitiéndole su evolución hacia un mayor grado de autonomía. De esta manera, en su proceso evolutivo, el niño irá pasando de la dependencia adictiva a una separación y diferenciación cada vez mayor de las personas que lo cuidan, para lograr, progresivamente, un mayor grado de individuación y autonomía.

El niño que progresivamente puede interiorizar los cuidados que ha recibido, que puede recordar y recrear esa experiencia, aprender de otras similares y desplazar lo vivido a otras situaciones simbólicamente equivalentes, podrá desarrollar progresivamente la capacidad creativa de estar a solas consigo mismo. Así, más tarde, como adulto, podrá encontrarse creativamente consigo mismo sin sentirse desamparado.

La ausencia de un apego seguro instala al niño en la dependencia del cuerpo físico y de la presencia real de la madre, o de objetos que son meros sustitutos de su presencia real y de los cuales no se puede separar. En estos casos, el niño no puede desplazar las cualidades que le dan seguridad a otros objetos porque ese objeto, como la madre, es el que tiene las cualidades y no él, no pudiendo desarrollar su potencial creativo subjetivo, a la vez que queda expuesto al desarrollo progresivo de una tendencia a establecer relaciones adictivas con objetos y personas.

dijous, 27 d’agost del 2015

ENTRE LA CARÈNCIA I LA SOBREPROTECCIÓ

La criança dels fills implica cobrir les seves necessitats materials, que en garanteixen la supervivència física, i el seu acompanyament emocional, que en garanteix la supervivència psicològica.

Els pares donen i els fills reben, cal que els fills rebin suficient per tal de poder sostenir-se a la vida i ensortir-se'n. Els excessos i les carències materials i afectives posen en risc l'equilibri intern de l'infant i la seva relació amb l'entorn.


El nen que rep molt, que és criat en l'abundància material, d'afectes o atencions pot quedar atrapat en la sobreprotecció o en la permissivitat. En aquests infants els manca estructura interna, no es poden construir i sostenir suficientment a sí mateixos, el seu entorn proper ho fa per ells i no el permet sortir a l'espai exterior per tal de plantejar-se i superar reptes. A la vida d'aquests infants hi ha un excés de "tou", l'entorn proper és massa encoixinat i els reté, els atrapa, no els dóna el permís ni la confiança necessària per sortir al món exterior i créixer amb les frustracions i amb les conquestes personals. Aquests infants queden limitats dins les seves presons d'or.


Per altra banda, l'infant que no és suficientment mirat ni atès pel seu entorn humà més proper, o que viu en un ambient hostil que l'agredeix físicament o psicològica, pot viure l'abandonament emocional i existencial. A la vida d'aquests infants hi ha un excés de "dur", la realitat s'imposa amb tota la seva cruesa, no hi ha res que esmorteeixi  els cops. Aquests infants acostumen a triar dos possibles camins:

-  El camí de la fortalesa i la lluita, que els porta a construir-se una cuirassa rígida i inexpugnable per
tal de protegir-se del dolor i el patiment. D'aquesta manera tanquen les portes del seu cor als sentiments, i es llencen a la conquesta de bens materials, podent reproduir conductes d'abús o desatenció emocional vers els altres, tal i com van fer amb ells. Sovint aquests infants es converteixen en adults molt energètics i s'instal·len a la ràbia o a l'enfado.

- L'altre camí és el del victimisme, que porta a l'individu a sentir-se petit i desvalgut, i a buscar la protecció d'altres persones del seu entorn, podent caure fàcilment en la dependència i en la submissió. Sovint aquests infants es converteixen en adults que  tenen poca vitalitat i s'instal·len a la tristesa.

Sigui com sigui, la Vida sempre s'obre camí i la supervivència impera, i sobreviure sempre té un preu.

dimecres, 24 de juny del 2015

SÓC UNA PERSONA RESILIENT?

La resiliència és la capacitat que tenim els éssers humans per sostenir-nos , créixer  i desplegar-nos mentre travessem situacions adverses o doloroses a la vida.

La persona resilient:

- S'autososté i es protegeix internament davant ambients i situacions hostils, es té en bona estima i no s'abandona a sí mateixa.
- Pot tenir la capacitat de transmetre un missatge de força, coratge i alegria a persones del seu entorn que també pateixen l'hostilitat de l'ambient.
- Creu en sí mateixa i es mostra imaginativa i creativa en la recerca de nous camins a la vida.

Per tal que la resiliència es manifesti cal que en el cor de l'infant i del jove s'hagi plantat prèviament la llavor de la confiança en la Vida.  Aquesta llavor la planten els adults que els miren amb bons ulls tot dient: "Confio que t'ensortiràs a la Vida”, que els miren amb orgull i satisfacció; un pare, una mare, un mestre, un veí, una tieta, .... Aquests referents actuen com a anclatges, i la seva mirada, el seu missatge, s'instal.len en el cor de l'infant i del jove donant escalfor, subministrant el combustible que fa possible sentir que mereix la pena viure i tenir una bona vida.

diumenge, 7 de juny del 2015

IMAGINACIÓ, FANTASIA I CREATIVITAT EN L'ACOMPANYAMENT DEL MALESTAR DE L'INFANT

Al llarg de la jornada, el meu fill pot travessar situacions de cert malestar: nerviosisme, crispació, avorriment, desànim..., la manera com jo l'acompanyo pot afavorir o dificultar la seva conquesta personal del benestar i el retorn a la calma.
Quan jo conflueixo amb l'estat d'ànim de l'infant i m'expresso des d'aquest mimetisme, pot ser més difícil per a ell trobar una sortida al seu malestar, i també pot passar que jo acabi sentint-me malament, frustrat, enfadat, desanimat... D'aquesta manera m'allunyo de l'assumpte del fill i quedo atrapat en el meu malestar personal, igual que el fill queda atrapat en el seu.

L'estat de calma i de serenitat de l'adult és una actitud desitjable i gairebé miraculosa per a l'acompanyament de l'infant. Quan l'infant entra en malestar, perd transitòriament el seu equilibri i benestar personal i, tot sovint, necessita que l'adult l'escolti, el miri, el contingui i li posi límits des d'una actitud calmada, serena i centrada. El reconeixement, l'escolta emocional i les preguntes exploratòries per part de l'adult aporten a l'infant la contenció necessària per tal que ell pugui orientar-se en la recerca personal de solucions pròpies i creatives.

En aquesta recerca de solucions orientades al benestar pot ser de gran ajuda la imaginació, la fantasia i la creativitat que com a éssers humans tenim a la nostra disposició; un bagul màgic sense fons i ple de possibilitats... Un nas de pallasso, un titella curiós, una roba viatgera, un coixí en forma de cor, un pot per guardar desitjos, una petita calaixera per classificar i guardar emocions, un bloc per dibuixar monstres o neguits, una roba de la calma per embolicar nens tristos, uns coixins i un xurro de piscina per descarregar la  ràbia que crema, unes crispetes de colors per fer brollar l'alegria, una ploma lleugera per acaronar la pell sensible.... Si obrim el nostre cor trobarem mil eines i recursos per acompanyar als nostres fills i ajudar-los a recuperar la calma i el benestar. Alguns materials de la vida real els podem carregar de màgia curativa, els fills els reben com aigua fresca si tenen el nostre permís per nodrir-se i descansar en ells.

Cal que, com adults que som, disminuïm el judici i el càstig i augmentem l'escolta empàtica i la mirada serena i confiada. D'aquesta manera l'infant rep la contenció necessària per trobar camins de llum. Quan l'adult acompanya amb serenitat i confiança l'infant rep el suport i el sosteniment necessari per recuperar la força i l'equilibri personal que havia perdut.

diumenge, 1 de març del 2015

DE LOS HIJOS DESEADOS A LOS HIJOS REALES...

La concepción y la gestación de un hijo  implica, en paralelo, darle un lugar en el imaginario. El hijo es creado desde el cuerpo, y es pensado e imaginado  en un lugar de la mente, siendo ésta un capacidad exclusivamente humana...
Desde mi imaginario, se activa mi deseo, mi ilusión, mis miedos.... y poco a poco voy poniendo expectativas en esa personita que tiene buena parte de su origen en mi.

Este proceso de "hacer espacio" y "dar lugar" al nuevo Ser, antes de su nacimiento, es imprescindible para mi equilibrio mental y emocional, como padre o madre, y también para el del bebé que está por nacer...
Cuando mi hijo nace, de manera progresiva, se va produciendo un nuevo ajuste que es del todo necesario para el bienestar de ambos...: El hijo deseado e imaginado, aquél que abrió camino al hijo real, al de carne y hueso, ha de dejar paso a éste último, le ha de hacer espacio, se ha de inclinar ante él. De esta manera, el papá y la mamá dicen SI a la Vida, de la manera que ésta decide expresarse, tomándola como se muestra... Así pueden mirar, escuchar y sostener al hijo que la Vida les trae, al hijo real. Es importante que, al sostener a mi hijo, lo vea realmente a él, y no al niño que yo fui o al niño que me hubiera gustado ser... Así tomo mi biografía y me hago cargo de ella, y dejo libre a mi hijo para que él pueda construir su propio camino..., y yo le acompaño: Él guía, sigue su motor interno, y yo me ajusto a sus necesidades y le proporciono un entorno de seguridad física y afectiva para que él pueda desplegarse y hacer sus conquistas.

Cuando miro al hijo real, al que me ha regalado la Vida, es importante que en mi mirada y en mis palabras, mi hijo pueda sentir que él es un Ser bello, original y perfecto, que llevo en mi corazón con orgullo, amor y respeto. 
Todos los hijos e hijas del Mundo desean que sus padres se sientan orgullosos de ellos, y necesitan sentirse amados y respetados , de allí toman el permiso y el sostén para desplegarse en la Vida y hacer sus propias conquistas. Y siempre vale la pena...

dissabte, 8 de novembre del 2014

ALLÒ QUE ELS FILLS NECESSITEN DELS PARES...

Cada fill i cada filla arriba al món amb un tarannà que li és propi, i fruit de la seva interacció amb l'entorn anirà construint un caràcter, uns trets de personalitat que li permetran sobreviure i adaptar-se a aquest entorn. Es important que els pares puguem acceptar a cadascun dels nostres fills respectant els seus trets de personalitat, confiant que són els que necessita per tirar endavant el seu projecte personal a la vida.

Els fills se sostenen en els pares, i necessiten rebre d'ells una bona mirada; una mirada que digui "confio en el teu potencial, en el teu talent personal i sé que t'ensortiràs a la Vida...", d'aquesta manera el fill o la filla té el permís dels pares per ser qui és, per explorar els seus potencials, per fer créixer els seus talents, i per oferir al món el millor de sí mateix.

Des de l'adult que jo sóc, cal que aprengui a separar el meu nen interior, aquell nen que vaig ser i que encara habita dins meu, del  fill o filla a qui he donat la Vida. El meu nen interior va tenir una biografia pròpia, que no té res a veure amb la dels meus fills. Els anhels, les pors, els desitjos, les frustracions... del meu nen interior habiten dins meu i em pertanyen només a mi, i cal que no les projecti amb expectatives o prohibicions sobre els meus fills, cal que me'n faci càrrec d'elles i que les gestioni des de l'adult o adulta que ara sóc. Es la meva responsabilitat, i cal que en sigui conscient, per no carregar aquesta motxilla sobre els meus fills. 

D'aquesta manera el  fill queda lliure per fer-se càrrec de la seva pròpia vida, mirant cap endavant, amb la confiança que els pares estan a darrera i es poden recolzar en ells, i que tenen la seva benedicció per obrir-se al món i desplegar les seves ales. 



dimecres, 12 de març del 2014

KEN ROBINSON: LAS ESCUELAS MATAN LA CREATIVIDAD

En este video Ken Robinson nos habla de la importancia de respetar y potenciar la creatividad en la escuela, para ello hemos de incluir y permitir el error como fuente de aprendizaje, una persona que tiene miedo a equivocarse deja de ser creativa, deja de tomar riesgos en la vida... También nos habla de la necesidad de educar al ser completo, ¡¡incluyendo el cuerpo!!, ¡¡y no sólo la cabeza!!, dando lugar, en la escuela, al desarrollo y la expresión de las diferentes modalidades de inteligencia y de aprendizaje. Sólo así los niños pueden descubrir y cultivar sus talentos naturales, es necesario poner la danza, el arte, el teatro... al lado de las matemáticas, la lengua y las ciencias...

)

dimarts, 18 de febrer del 2014

EL CARÀCTER: EL PREU QUE PAGO PER VIURE EN SOCIETAT

L'infant, quan neix, arriba al món amb totes les seves potencialitats disponibles per poder-se quedar a la Vida i tenir èxit. La seva capacitat d'autorregulació, d'escolta a les pròpies necessitats, li permet posar-se en contacte amb el medi per poder-les satisfer i obtenir benestar.

Els éssers humans som éssers socials per naturalesa, la nostra supervivència depèn del grup, la pertinença al grup és el més important. El grup (la família, l'escola, la societat...) em brinda protecció, seguretat, estimació.... i a canvi, què em demana???

El grup em demana que m'ajusti a allò que s'espera de mi, què compleixi les expectatives que es dipositen sobre mi, que sigui fidel, que accepti les seves lleis, les seves normes.... Així doncs, l'infant, des de ben petit, aprèn a ajustar-se a les demandes de l'entorn, a allò que la família espera d'ell...,  i de tot el ventall de potencialitats que duia al néixer, renuncia a aquelles que li dificulten l'encaix al sistema grupal, i explora, exercita i perfecciona aquelles que li permeten tenir un lloc, el seu lloc, al grup. És així com l'infant va quallant el seu caràcter, la seva manera de mantenir-se al Món, a la Vida....

Res és de franc, tot té un preu, dono alguna cosa i en rebo una altra a canvi, i d'aquesta manera em puc quedar a la Vida, d'aquesta forma la meva vida té èxit i es manté.

L'estructura de caràcter és com una bastida, com un esquelet que em sosté i em limita al mateix temps, que aposta per comportaments que em són familiars i coneguts, que em donen seguretat , i que em protegeix i allunya de comportaments desconeguts i "perillosos".... El caràcter és com una assegurança de Vida, no necessàriament d'una bona Vida.... però sí d'una supervivència de l'individu i del grup.... 

I la Vida de l'espècie segueix tenint èxit, si més no no ens hem extingit. Les nostres petites vides humanes estan a disposició d'una Vida més gran, més poderosa, que segueix tenint èxit....

divendres, 22 de novembre del 2013

L'AUTORITAT DEL MESTRE A L'ESCOLA: SEGURETAT I ACOLLIDA

Quan els pares portem els fills a l'escola, els deleguem a uns altres adults, els mestres, els posem a les seves mans amb la intenció que aprenguin i que es desenvolupin com a infants en un entorn acollidor i de respecte.

Per tal que la funció dels docents es pugui desplegar, és necessari que els pares confiem en l'escola i en els professionals que la fan funcionar, que donem el nostre permís als infants per aprendre i créixer en un nou entorn diferent al de la família.

Els nens i nenes, per aprendre, necessiten que l'escola sigui un espai segur i acollidor. La calidesa i l'acollida la dispensen els mestres amb la seva presència i amb la seva autoritat sobre el grup classe. Per tal que l'infant pugui sentir-se segur i cuidat és necessari que l'adult, en aquest cas el mestre, se situi per sobre d'ell d'una manera jeràrquica. El mestre és l'adult, el gran, i l'infant és el petit. El gran cuida del petit, l'acull i el recolza. El petit confia  en el gran i es deixa acompanyar i sostenir. Aquesta estructura ordenada fa possibles els aprenentatges i el creixement personal de l'infant.


És del tot necessari que l'alumne reconegui l'autoritat del mestre, la seva grandesa, la seva superioritat... d'aquesta manera l'alumne pot sentir-se segur i confiat, i en agraïment per tot el que rep del mestre li brinda respecte i obediència. Quan els alumnes respecten i obeeixen al mestre, ell pot seguritzar al grup i crear un ambient acollidor i de confiança per tal que els alumnes despleguin i explorin els seus talents personals.

El mestre ha de col·locar-se en un lloc d'autoritat, una autoritat amorosa i respectuosa que posa límits i dóna seguretat  al grup, que dóna contenció a la vida que flueix dins l'aula. Quan els infants confien en els adults i se senten segurs, s'atreveixen a explorar, a mostrar-se, a preguntar, a interactuar, a compartir....

Els infants tenen un gran potencial intern per desplegar, però la figura dels adults, pares i mestres, és indispensable per tal que puguin recolzar-se, sostenir-se i sentir l'escalfor i l'acollida de la Vida. La bona mirada de l'adult sobre el nen és aquella que li diu "tu pots fer-ho, jo confio en tu, i passi el que passi estic al teu costat i t'acompanyo, pots allunyar-te de mi i tornar-hi quan ho necessitis...." 

L'infant es nodreix del reconeixement de l'adult, que el porta al seu propi autoreconeixement. Si l'adult confia en les capacitats de l'infant i el mira amb bons ulls, amb amor, l'infant es desplega i s'obre a la Vida.

diumenge, 3 de novembre del 2013

LA TOLERÀNCIA A LA FRUSTRACIÓ

El dia a dia em convida a assumir reptes i a superar dificultats, i no puc pas dir que no, no em puc girar d'esquena. De les decisions que prenc n'aprenc; decidir és triar, escollir, apostar... Si prenc la responsabilitat d'allò que decideixo i faig, em sostinc sobre mi mateix i vaig construint el meu itinerari personal, que és únic i irrepetible. A vegades trobo agraïment i aprovació, a vegades trobo judici i patiment, però sempre em trobo amb mi mateix. Encara que de vegades estigui temptat de culpar als altres del resultat d'alguna decisió, jo sóc qui tinc la darrera paraula.


Els infants també estan dins d'aquesta roda de la Vida, i també són convidats a decidir i a fer. Els pares i les mares, pel vincle d'amor que ens uneix als nostres fills, sovint ens enxampem a nosaltres mateixos intentant aplanar-los el camí, tot eliminant o simplificant els obstacles i els reptes que la Vida els posa al seu abast, i que ells trien per tal de poder créixer i madurar. Quan sobreprotegim al nostre fill també estem cuidant al nostre nen interior, de manera inconscient estem mirant a aquell nen de la nostra infantesa que va patir, que va dubtar, que va tenir por, que va rebre burles o agressions....


Els infants necessiten posar-se reptes, superar-ne alguns, modificar-ne d'altres i també abandonar aquells que els superen. Així es troben amb les seus talents, la seva capacitat d'adaptació i els seus límits personals. El paper de l'adult no està a davant del nen preveient i apartant els obstacles, sinó al costat per poder acompanyar amb la mirada i amb la paraula quan l'infant ho necessita o ho demana, o bé a darrera, per acollir a l'infant que ha rebut una frustració. La frustració forma part de la Vida i posa a l'infant en contacte amb la realitat i amb les seves limitacions, i els límits són imprescindibles per orientar-se a la Vida. L'infant frustrat es troba vulnerable i afeblit i necessita un adult o bé un company que l'escolti, que el miri, que l'abraci, en qui pugui recolzar-se en aquell moment de debilitat. Un adult o un igual que li digui: "Veig el teu dolor i el teu patiment, i estic amb tu i t'acompanyo" . Això és suficient per tal que l'infant pugui viure la seva frustració, pugui entrar-hi, quedar-se el temps suficient,  i sortir-ne. Si pot transitar la frustració podrà sortir-hi reforçat i quedarà disponible per viure amb plenitud una nova vivència.

diumenge, 30 de juny del 2013

EL PREU DE L'AMOR

Els infants, per sobreviure necessiten rebre aliment i abric, però el més important per a una criatura humana és sentir-se sostinguda emocionalment: estimada, mirada i escoltada.

L'amor mou el món i és el motor de la Vida, malgrat que sovint ho faci sota màscares o disfresses més o menys encobertes. L'infant sent un amor incondicional pels seus pares, independentment de la conducta que aquests mostrin amb ell, i sovint suporta càrregues emocionals que no li pertanyen, per un acte d'amor, de fidelitat al seu sistema familiar.

De la mateixa manera que l'infant dóna amor, també necessita rebre'n, i paga el preu que sigui necessari per tal d'aconseguir-lo. De ben petit, en el sí de la família, l'infant aprèn cóm s'ha de comportar per tal de rebre la mirada, l'aprovació, el reconeixement de l'adult.

Trobem nens que obtenen atenció o reconeixement per diferents motius (segons les expectatives que els pares dipositen sobre ells) si:

  • Són obedients.
  • Són graciosos, guapos, gentils.
  • Són autònoms.
  • Emmalalteixen.
  • Estan callats, són solitaris.
  • Són protegits (percepció del món com a perillós)
  • Fascinen amb la paraula, amb la fantasia, la creativitat...
  • Es fusionen amb la mare, el pare...
  • Quan no hi ha reconeixement, quan hi ha un ambient de violència i abús.... el nen aprèn que això és l'amor, i aprèn a abusar i a agredir...
Un cop après el model de recerca d'amor, l'infant l'integra i el practica a la seva vida quotidiana, construint  així la seva personalitat. El model adult de recerca d'amor s'edificarà sobre aquest model infantil i en compartirà l'essència. L'obtenció d'amor continua sent també el motor de la vida adulta, i continuem pagant-ne el preu....

El nen dóna amor a l'adult de manera incondicional, i "compra" amor a l'adult a qualsevol preu. És el preu que paguem per viure en societat, per pertànyer al grup i garantir així la nostra supervivència i la de la nostra espècie.

divendres, 15 de març del 2013

LA PELL COM A CONTINENT FÍSIC I EMOCIONAL

La pell és l'òrgan més extens del nostre cos, embolcalla el nostre organisme i el conté físicament, ens dóna forma i límits.

El bebé, quan neix, es vincula amb els seus cuidadors a través del contacte físic amb ells. El tacte és llavors el sentit més important i necessari per al desenvolupament físic i emocional del nadó. Les carícies, els petons, ser subjectat, gronxat, abraçat.... són l'aliment emocional del nou ésser que s'obre a la vida. El plaer de ser tocat, subjectat, contingut... l'obre a la comunicació amb l'altre, a la interacció amb l'entorn. Cal que aquests primers contactes siguin agradables per al nadó, d'aquesta manera aprendrà confiar en l'entorn i en l'altre com a font de satisfacció de les necessitats personals. Si aquests contactes són insuficients, dolorosos o invasius, el nadó corre el risc d'instal·lar-se en el displaer i a la desconfiança, tancant-se o replegant-se davant del contacte (por, tristesa) o bé atacant o defensant-se davant un entorn que percep com hostil (ràbia).
La pell marca la separació entre el dintre i el fora, té la funció de protegir-me i, al mateix temps, de posar-me en contacte amb l'exterior. Els seus receptors tàctils m'obren a un món de sensacions que m'informen de si puc relaxar-me i confiar o si per contra em convé més aturar-me, allunyar-me o fugir....

Quan ens fem una ferida, la nostra pell cicatritza, per tal de protegir-nos d'infeccions,  per tal de garantir la nostra integritat i la nostra unitat. Les malalties de la pell ens parlen de les nostres dificultats en el contacte amb l'altre, amb l'entorn, són un signe d'alerta, ens parlen de la nostra història personal.

La necessitat de donar i rebre afecte a través del contacte físic i les carícies no és exclusiva dels nadons o dels infants. Els joves, els adults, els avis... tots necessitem d'aquest aliment emocional que ens nodreix i ens fa sentir vius i estimats, reconeguts per l'altre en la nostra individualitat. Les carícies ens connecten amb el benestar i amb el plaer, redueixen l'ansietat i l'estrés i em permeten gaudir de la meva existència.

divendres, 15 de febrer del 2013

Educació emocional

Avui dia els coneixements estan a l'abast de pràcticament tothom, gràcies a la televisió, internet, les biblioteques i l'escola hauria de deixar de donar tanta importància a l'adquisició de forma memorística del coneixements. En canvi un dels àmbits que s'hauria de desenvolupar són l'adquisició d'habilitats emocionals: saber reconèixer les nostres emocions i les dels altres, i també poder gestionar-les. L'escola també hauria de ser un motor perquè els alumnes puguin descobrir les seves habilitats i talents.

dimarts, 4 de setembre del 2012

PSICOMOTRICIDAD TERAPÉUTICA Y GRUPO DE AYUDA

Destinada a acompañar a niños que presentan dificultades en su relación con el entorno, bien por un exceso (invaden al otro) o bien por un defecto (se inhiben y retiran), también está orientada a niños que presentan un retraso significativo en su desarrollo psicomotor o bien dificultades significativas en la adquisición de aprendizajes.

La sala de psicomotricidad ofrece al niño un espacio de seguridad física y emocional donde puede explorar, experimentar, desplegando su juego espontáneo y expresando sus necesidades y deseos más profundos. La psicomotricista lo mira, lo escucha, lo acoge, le pone límites, lo acompaña en su proceso de maduración personal, creando un vínculo de aceptación que invita al niño a abrirse al placer del movimiento y del intercambio con el otro y con el entorno.