A la nostra societat occidental, dins el sistema popular de creences, està estès el "mite de la mitja taronja". Consisteix a pensar que puc trobar una persona que em completi, que em doni allò que a mi em manca, amb qui pugui compartir la meva vida i que em pugui fer feliç, i conte contat conte que ja s'ha acabat.
Aquest és un pensament infantil i immadur, propi de la dependència que sent el nen de l'adult, de les figures materna i paterna. L'infant és absolutament depenent de l'adult, el necessita per satisfer les seves necessitats i desitjos a la vida quotidiana. Però l'infant creix i, gràcies al vincle d'amor que l'uneix als seus progenitors i educadors, pot anar conquerint la seva autonomia tot travessant la seva adolescència i joventut, per arribar a la vida adulta.
L'adult és un ésser autònom i complert en si mateix que se sosté i que estableix vincles i relacions amb el seu entorn.
Quan sóc adult i surto al món a la recerca de parella em trobo amb altres adults que també són éssers complerts i totals en si mateixos. La parella la trobo, l'escullo i sóc escollit, i decidim compartir, caminar junts, tenir un projecte comú.... Aquest caminar pot ser més o menys durador...
Jo sóc una "taronja complerta" que em trobo amb una altra "taronja complerta", jo tinc tot el meu potencial i el desplego dins les meves possibilitats i l'altre fa el mateix. Ens trobem dos iguals en una relació d'iguals, això vol dir que establim una relació a la qual hi ha un equilibri entre el donar i el rebre, jo dono a l'altre amb amor i l'altre ho rep agraït, fruit d'aquest agraïment l'altre em dóna a mi amb amor i jo ho rebo. D'aquesta manera la relació creix i es nodreix dels seus membres.
La parella no té l'obligació ni el poder d'omplir els meus buits, les meves mancances, i molt menys de fer-me feliç.... La meva història personal, el meu passat, em pertany només a mi, jo el porto, l'altre només m'acompanya, la responsabilitat de la meva felicitat és només meva. Això em dignifica i em permet ocupar el meu lloc, empoderar-me de mi mateix i autosostenir-me, així puc mirar a la parella als ulls, com a un igual, sense que hi hagi una jerarquia ni una relació de poder.
Si algun dia decideixo separar-me de la meva parella puc fer-ho des la responsabilitat perquè sóc un ésser complert, i puc sostenir-me a mi mateix i continuar caminant, agraint el camí compartit i tot allò que de bo he rebut. Així puc deixar anar a la parella sense retrets ni ressentiment, prenent la responsabilitat de la meva vida, sense caure en la dependència que porta al victimisme, ni en l'abús de poder que porta al domini i al sotmetiment de l'altre.
La relació de parella es basa en la igualtat i en l'equilibri entre el donar i el rebre.
